N'Aina ha vengut d'Àfrica amb la seva mare mentre el seu pare lluitava per la pau. Ha arribat fa deu dies, enyora la calentor i la claror del sol al seu país. Aquí fa fred i els niguls són grisos.
La casa és buida, solitària, no hi ha ningú i, en silenci, la teringa de formigues camina decidida cap el rebost.
- On van? Què cerquen? Són moltes, vull seguir-les! Tenc por de la foscor.
S'apropa la mare, que tranquilitza n'Aina cantant la cançoneta tantes vegades sentida:
Quan la bombolla cau enterra
deixa un cercle dibuixat,
i els mils colors de la natura
en el teus ulls reflexats.
- Mare, i la música? Amb la veu de la mare, les paraules tenen color.
- Podem fer música pegant copets als pots de la finestra.
S'abracen mare i filla, fixant la mirada al carrer, cercant la llum i una claror que, per uns instants, les retorni a la seva llar.
Quants gratacels falten per no veure el sol?
Catibel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada